Acupuntura estètica i per aprimar-se

L’acupuntura s’ha demostrat molt efectiva per a afavorir els processos d’aprimament i per a millorar l’aspecte extern.

Els beneficis de practicar una escolta activa

La comunicació és allò que configura les nostres relacions i allò que ens configura a nosaltres mateixos/es. Les converses que mantenim però també les que no mantenim amb nosaltres mateixos/es i amb els altres defineixen la nostra manera de viure. És per això que amb aquest post ens hem volgut aturar a reflexionar sobre com és la nostra comunicació en el dia a dia.

Salut mitjançant els peus

Una manera fantàstica de trobar la salut és mitjançant el massatge reflexològic, en els peus i en altres àrees del nostre cos. Però, que és la reflexologia ?, d’on prové? i com funciona ?

L’alquímia del ressorgir

Ressorgir és tornar a sorgir, recobrar les forces i ànims. Els éssers humans disposem d’un increïble capacitat de ressorgir, que està relacionada amb dos elements fonamentals, per una banda amb la connexió del refugi intern, que ens permet connectar amb la nostra pròpia naturalesa, on habita la força vital que ens permet ressorgir. D’altra banda està connectat amb l’actitud, amb les ganes de tornar a començar, amb deixar que els nous brots s’alcin per sobre del que és caduc.

Així ressorgir només és permetre que sorgeixi de nosaltres mateixos allò que ja està latent, allò que vol viure, allò que vol manifestar-se. I en deixar que això es produeixi descobrim el potencial de l’ energia del que és nou, de la bellesa de cada instant. És regenerar-se a un mateix, és descarregar, és sanejar, és convertir el que ens impedeix respirar en abonament que ens doni la llibertat.

Però encara que tot és nou, sempre ha estat allà, sempre a prop nostre, per tant ressorgir no és destruir, sinó regenerar, tornar a trobar el que mai s’hauria d’haver perdut, el sí -mateix.

En aquest seminari buscarem la forma de connectar amb el nostre refugi interior i beure allà de la font que ens permet regenerar i ressorgir.

Dóna-ho tot; Accepta-ho tot

Perquè quedes pres si la porta està oberta de bat a bat (Rumi)

Per omplir un recipient primer cal buidar-lo, l’art de donar-ho tot, prové de la confiança en el procés de la vida, en què no hi ha res a perdre, és un lliurament a allò que un fa, quan ho fa, sense reserves, és viure el present.

Així un no s’ancora en el passat, ni en els successos, és només informació i trànsit, però no la vida.

Tampoc es viu al món hipotètic del futur, ni dels objectius, així el camí, en el lloc en el qual un es troba, és l’única resposta, el com s’ha arribat esdevé del procés del passat en què ja no podem intervenir i el futur només serà a causa del present.

Per tant no viure en el present, és mantenir-se sempre en un cercle de repetició sense fi del Karma¹. Per poder créixer i també canviar les coses cal portar sempre el cor amb un, enamorar-se de cada instant, de cada petita cosa que sorgeix i desapareix, per ser un amb el canvi que és l’única constant.

Per poder fluir en un tot canviant, cal aprendre a acceptar, fins a arribar a acceptar-ho tot, això significa perdre la por que les coses siguin com són i vagin en una direcció diferent de la que un mateix vol, acceptar és per tant conèixer i viure el canvi, com una melodia lliure de ritme i de formes, la bellesa rau en aquesta naturalesa,  l’inevitable només és la part lògica d’una magistral composició i tota resistència al canvi només és sofriment.

Per tant aquest és un seminari de donar i també de rebre, per després tornar a donar el que s’ha rebut, en un procés que no acaba mai, no hi ha res a perdre perquè res és nostre, nosaltres formem part del tot, quedar-se una part d’aquest sol és il·lusió.

Som gestors dels regals que rebem, de nosaltres depèn el temps que es queden al nostre costat, o si simplement els deixem que passin sense més.

¹Entenent-se per Karma la llei de causa i efecte, la qual proposa que allò que som avui prové dels nostres pensaments i accions d’ahir, i el que serem demà prové dels nostres pensaments i accions d’avui. Per tant l’única possibilitat de canviar les coses és viure en el present.

Quan les paraules sanen

De la manera com ens definim és com vivim

Les nostres experiències són el que són, per la manera com ens les expliquem a nosaltres mateixos

Les relacions amb els altres, estan totalment afectades, per la manera com ens comuniquem amb ells.

Tenim un estret vincle amb les paraules i la manera com les fem servir, aquestes en absoluts són neutres, poden emmalaltir, però també guarir, alteren o calmen, perjudiquen o ajuden, creen enemics o amics.

La influència que les paraules tenen en les nostres vides és total i el secret per beneficiar del seu potencial rau en la manera com les utilitzem, per això, no n’hi ha prou substituir unes paraules per unes altres, sinó que cal refer el diàleg intern, sobre les bases constructives, no en una lluita amb un mateix, sinó en un acte amable i integrador.

Així el treball que es proposa en aquest seminari, és prendre consciència del nostre propi discurs, dels compromisos implícits que aquest amaga i així poder intervenir per millorar-lo, convertint-lo en sanador per a nosaltres mateixos i per als altres

 

L’art de triar, La sendera de l’Heroi

Hi ha la idea comunament acceptada, que cal afavorir els pensament positius enfront dels negatius, encara que això en principi sembla sensat i sens dubte és millor que en nosaltres imperin els primers en lloc dels segons, la veritat és que si posem en pràctica aquest concepte ens precipitem cap a un conflicte interior, per una banda cal eliminar o exiliar alguns esdeveniments mentals que es produeixen en nosaltres, en pro d’altres que considerem millors. Això representa una fragmentació del propi si mateix, una multiplicitat antagònica de personatges, d’una banda trobem un productor o receptor de pensaments negatius, de l’altra, un treballador, esgotat abans de començar, que elabora o busca referents dels positius i finalment, el censor / jutge omnipotent, omnipresent, que decideix quins són positius i quins negatius, que és el bo i que és el dolent.

Aquesta discussió a tres es complica exponencialment a mesura que incrementem la distància entre els nostres fragments, és la inquietud del no resolt, del soterrat al prim vernís de la il.lusió, on l’única salvació sembla saber el motiu, la causa de la aparició d’aquests pensaments negatius o potser l’origen en una desesperada necessitat eliminar càrregues, o més aviat transmetre-les a manera de responsabilitat o de culpa, externament a manera de autojusticación (pares, mestres, cònjuges, treball, etc.), o internes ( com vaig fer això, si hagués fet allò, sóc un desastre, no m’organitzo, no sóc capaç, no tinc força de voluntat, etc.).

Si mirem això atentament, ens adonem que el procés és molt més negatiu que els pensaments que hi apareixen i que és la pròpia importància que li donem a aquests pensaments, es el que els converteix en poderosos.

Així doncs l’important no és que apareguin certs pensaments en la nostra ment, sinó que fem amb ells, aquí hi ha la veritable elecció, identificar-se amb uns, amb els altres o potser amb cap.

 

La moral

Cada vegada la ciència ens aproxima més cap a les visions orientals, en la seva proposta de que l’home està dotat d’informació innata, que suposa una consciència moral prèvia a la socialització o l’adquisició d’algun sistema religiós, això lluny de desmentir l’espiritualitat subjacent en les religions, en realitat explica perquè en general totes comparteixen una sèrie de principis universals, com ara no matar, no robar i afavorir el benestar del proïsme.

Les últimes troballes semblen demostrar que en l’home hi ha unes Neurones Mirall, situades en l’escorça cerebral (Bleichmar, Hugo, 2001), i que comuniquen amb el sistema límbic o emocional (Olson, 2008). Aquestes cèl·lules permeten d’una banda, copiar aquella acció que estem percebent, per a posteriorment poder reproduir-la. D’altra banda, com aquestes neurones es troban íntimament lligades al sistema límbic, permeten tenir experiències de certs estats afectiu / emocionals, al marge de no estar vivint allò que els causa. És una forma de captar les ments dels altres no gràcies al raonament sinó mitjançant la una experiència directa. (Olson, 2008).

Aquest procés produeix una ràpida interiorització que suposa importants implicacions, en primer lloc perquè això significa una forma d’aprenentatge ràpid, és a dir un sistema de transmissió d’informació sense parangó en el regne animal. En segon lloc cal tenir en compte el fet que el cervell no distingeix entre realitzar una acció o visualitzar que s’està executant, és a dir que s’activen les mateixes connexions neuronals, quan un es veu a si mateix caminant, encara que estigui assegut al sofà, que quan camina realment, el que significa que la visualització és una forma d’entrenament mental que prepara per l’acció, si bé el procés ha de completar-se posteriorment amb acció física i l’entrenament corporal, per exemple quan veiem una persona doblegar de una forma concreta un paper per aconseguir amb això una forma determinada, gairebé al moment, si la forma no és molt complicada ens sentim capaços de realitzar la mateixa tasca, encara que és cert que en posar-nos en l’acció descobrim la realitat de la dificultat del que hem observat, si no tinguéssim la capacitat d’integrar dins de nosaltres mateixos les accions que realitzen altres, veient-nos a nosaltres mateixos com a actors d’aquestes accions, cosa que facilita la propiocepció, resultaria complex sinó impossible aprendre a fer la majoria accions, especialment aquelles que comporten el maneig d’estris. Segurament aquest descobriment és el que ha portat a alguns esportistes d’elit a complementar el seu entrenament físic amb tècniques de visualització, on el subjecte que s’entrena, es veu a si mateix fent els exercicis que li resulten més difícils.

En tercer lloc, aquesta capacitat de poder interioritzar les actituds d’altres, no només afecta a l’aspecte purament conductual, sinó també al emocional / afectiu, és a dir hi ha un contagi emocional, així quan anem al cinema i la pel·lícula resulta trista podem acabar plorant, encara que no estiguem patint directament cap esdeveniment trist, fins i tot sabent que el que està succeint a la pantalla és fictici.

L’empatia esdevindria com a resultat lògic d’aquesta capacitat i seria el principi fonamental pel qual ens posem en el lloc d’altres sense necessitat de viure les experiències que causen la seva aflicció, alegria o altres. Si això és una capacitat, la manca d’aquesta capacitat s’ha de veure forçosament com un problema i de fet guarda una estreta relació amb el bon estat de salut mental. A més cal preguntar-se, encara que inhibim o no siguem conscients de les afliccions dels altres, si en realitat això implica que no les percebem. Si convenim a entendre que la informació empàtica està dotada de sentit al marge que vulguem admetre-ho o ens adonem d’ell, entendrem perquè en moltes religions es proposa com nociu per a un mateix el dolor que es causa a altres, perquè si d’alguna manera encara que sigui inconscientment notem el sofriment d’altres això ha de causar necessàriament dolor i sofriment a nosaltres.

L’empatia esdevé almenys inicialment d’un procés purament innat, on es contagia més que es comprèn, això sembla quedar demostrat gràcies a trobar certes conductes empàtiques, en nadons a partir dels 18 mesos. L’evidència també mostra que podem inhibir aquesta sensibilitat o potenciar-gràcies a certs processos socialitzadors i / o psicològics, a més hi ha individus especialment sensibles a l’emocionalitat dels altres.

No hi ha dubte que la pròpia cultura, els hàbits, els costums i l’aprenentatge dins d’un entorn social determinat, esbiaixa, afavoreix o entorpeix l’aparició de conductes empàtic / morals i altruisme, però hi ha una predisposició genètica, probablement això és el que explica perquè totes les cultures té una sèrie de preceptes ètic / morals comuns, que podem anomenar universals, encara que aquestes cultures estiguin o hagin estat totalment aïllades entre si.

Aquesta predisposició també ajudaria a entendre el fenomen de la resiliència, és a dir perquè una persona és capaç de sortir d’un ambient tòxic, sense que aparentment tingui opcions per a això, per exemple aquell nen que neix en el si d’una família de delinqüents, en un barri marginal on tots els altres nens estan submergits en l’espiral de violència i que per tant hauria de tenir una inclinació semblant a allò que està veient, i no obstant això és capaç de sortir de tot això, tenir una vida allunyada de la violència i un treball completament honrat. Això no vol dir que sigui fàcil sortir de certs ambients, ja que el pes dels referents socials que tenim és molt fort, però demostra que hi ha una comprensió innata de que és el bé i que és el mal, en el sentit que el que ajuda a altres o que és el que els perjudica.

El que ens porta a entendre que no cal imposar un rígid sistema de normes per a convertir-nos en éssers morals, sinó més aviat acompanyar i afavorir el desenvolupament de les potencialitats humanes, la qual cosa sobretot requereix “estar” més que ordenar.

Com afirma Richard Leakey som humans a partir que vam aprendre a compartir el menjar (Olson, 2008)

Visualització, somni i Imaginació

Visualitzar és una capacitat de la qual estem dotats i que permet copiar / enganxar dins nostre imatges, copiant de la realitat allò que veiem en altres, és a dir de veure’s un mateix reproduint l’actitud que està executant un altre ésser. Un altre aspecto esdevé del fet que la visualització no es mou en el pla verbal, sinó mitjançant signes dotats de poder simbòlic, la qual cosa va més enllà de la pròpia definició mitjançant estructures gramaticals, l’arbre és molt més que la seva definició, el que significa que en visualitzar un arbre absorbim el contingut no definit però que no obstant això existeix en l’arbre.

Això permet crear composicions d’imatges, encara que siguin irreals, que continguin un alt potencial informatiu, per exemple si visualitzem un home levitant amb un halo de llum al voltant del seu cap, automàticament ens impregnem del contingut simbòlic que conté aquesta imatge. Lògicament això tanca un potencial enorme, que ha d’usar-se amb prudència i coneixement del simbolisme que tancan les imatges amb què es treballa, ja que l’absorció d’informació d’aquesta manera és més forta i rica que mitjançant les paraules, en conseqüència l’adquisició de missatges contradictoris o que xoquin amb la pròpia estructura interna de l’individu poden provocar fortes reaccions no desitjades en aquells que les visualitzen.

La visualització no s’ha de confondre amb altres formes de representació d’imatges mentalment. La característica fonamental d’aquestes altres modalitats és que les imatges són autoproduïdes en comptes de assimilades. Dues d’aquestes modalitats destaquen clarament i es confonen amb la visualització.

En primer lloc trobem el somiar o somiar despert, aquí les imatges es produeixen espontàniament, sense intencionalitat, descontroladament i solen ser la forma que té la nostra ment d’explicar alguns esdeveniments, reflectir els nostres desitjos o temors, com ens va proposar Freud a la seva obra sobre la interpretació dels somnis.

En segon lloc trobem el fenomen de la imaginació, aquesta modalitat és diferent de les altres dues en l’aspecte de que l’individu sol buscar les imatges o la seva producció, per realitzar composicions estètiques. La recerca se sol fer d’una forma conscient, mentre que les imatges solen aparèixer de forma inesperada, a manera d’inspiració, encara que cal tenir en compte dues coses: la sembra prèvia que l’individu ha realitzat tant des del punt de vista de la introducció de les dades, com de la recuperació d’aquests, i un factor atencional latent, és a dir que s’ha deixat cercan en un estat de baixa freqüència, però permanent, com un senyal d’alarma que ens avisa quan alguna cosa s’assembla a allò que estem buscant .

Així en la visualització hi ha una elecció voluntària de les imatges que s’admeten per a ser processades, no es pretén la creació d’imatges en si, sinó més aviat la utilització d’aquestes i / o del seu contingut simbòlic per poder assimilar certes propietats que contenen, transferint així la potencialitat que aquestes imatges tanquen i convertint-les en pròpies de manera que operin canvis en motlles interns en aquell que se les s’adhereix.

Mentre que les imatges en els diferents graus de la son, reflectirien de manera simbòlica els diferents estats dels propis motlles, i la imaginació apel·la a la creació d’imatges per transmetre informació amb una certa estètica.

Bibliografia

Bleichmar, Hugo. (5 novembre 2001). obertures psicoanalítiques. Recuperat el 7 gener 2011, de Revista internacional de psicoanàlisi n º 9:http://www.aperturas.org/articulos.php?id=0000187&a=La-identificacion-y-algunas-bases-biologicas-que-la- possibiliten

Olson, G. (2008). De les neurones mirall a la neuropolítica moral. Revista Polis, Vol-7(núm. 20), 313-334

Redes – Existe una moral innata: http://www.rtve.es/swf/v2/embed/74214_es_videos/RTVEPlayer.swf

Un Samurai del segle XIV va dir:

No tinc pares;
faig del Cel i la Terra meus pares.

No tinc poder diví;
faig de l’honestedat meu poder diví.

No tinc recursos;
faig de la humilitat el meu suport.

No tinc el do de la màgia;
faig de la meva fortalesa d’ànim meu poder màgic.

No tinc vida ni mort;
faig de les ones de la respiració la meva vida i la meva mort.

No tinc cos;
faig del valor meu cos.

No tinc ulls;
faig de la resplendor del llamp meus ulls.

No tinc orelles;
faig del bon sentit les meves orelles.

No tinc membres;
faig de la vivacitat membres.

No tinc projecte;
faig de l’oportunitat meu designi.

No sóc un prodigi;
faig del respecte al Dharma (Doctrina, Llei) el meu miracle.

No tinc principis;
faig de l’adaptabilitat a totes les coses els meus principis.

No tinc amic;
faig de la meva ment el meu amic.

No tinc enemic;
faig de la meva falta d’atenció meu enemic.

No tinc armadura;
faig de la benevolència i la rectitud meva armadura.

No tinc Castell;
faig de la “saviesa immutable de la meva ment” el meu castell.

No tinc espasa;
Faig de “silenci de la ment i asuencia del jo” la meva espasa.

La Danza de la Presencia

La Danza de la Presencia

Cuando en yoga nos referimos a la ignorancia, no estamos hablando de la falta de conocimientos académicos, técnicos o culturales en general, que por otro lado son completamente útiles para la realización profesional, sino al desconocimiento de uno mismo y de las leyes que imperan en su interior. Esto no es una idealización, una suma de conceptos que generan una imagen, sino que se conforma como pura experiencia, como un estado de presencia constante, que solo puede devenir en comprensión y aceptación. De hecho si no se dan estas dos premisas probablemente estemos en donde siempre estamos, con distinta apariencia pero en el mismo lugar.

Uno puede estar ejecutando diversas posiciones “yoguicas”, e incluso estar sentado y pretender hacer meditación, mientras su  mente esta recreándose en el divertido y agitado arte de la ensoñación, es decir pensando, en vez tomar conciencia, evadiéndose del sentir tal y como es, para pasar a imaginar, a desear, a juzgar, todo menos aceptar, todo menos comprender, en el juego   “lo más que pienso lo menos que estoy en mí”.

Entrar en la presencia, en la atención solo puede producirse cuando este flujo cesa, es entonces cuando aparece el estado meditativo, producto del cese del conflicto, no de la imposición, ni adquisición de nada, ni del control, sino del estado que queda cuando la agitación se desvanece. Usando una analogía, es como un estanque en el que van cayendo piedrecitas, si intentas parar las ondas que estas generan, con las manos o con cualquier otra cosa, lo que en realidad consigues es que aparezcan más ondas, lo que quiere decir que para que aparezca la calma hay que cesar la beligerancia, hay que vencer sin combatir, es la única manera de ganar, porque si tu luchas contra ti mismo ¿Quién ganara y quien perderá?. Al decir esto aparece inmediatamente la tentación de una solución, hay que parar este torrente de pensamientos, eliminarlos, son negativos, me intoxican, otra vez el general del ejército enarbolando la bandera en pro de conquistas mil. En seguida la mente dice esto es bueno y claro en consecuencia hay algo malo a erradicar,  estos pensamientos que consideramos negativos o malos, nos inspiran miedo a que acontezcan o a que no acontezcan, el miedo es el fabricante de armas, es entonces cuando aparece  el general, que es el deseo y empieza la lucha.

Si miramos profundamente los pensamientos, ni son buenos, ni malos, son solo flujos de energía, El problema consiste en realidad, en la importancia que le damos a algo que bien mirado es sumamente transitorio, y al apego que tenemos al proprio pensamiento y al proceso de pensar, he ahí el estado de ensoñación, en el que estamos inmerso casi la totalidad del tiempo, es la dinamo de la  ignorancia y el mal estar, lo que nos aleja de lo único que nos puede ayudar, la atención o presencia.

Cuando más sumido en la ensoñación, más aislado, más solo, olvidado de sí mismo, todo está lejano,  las personas solo son algo,  el sentimiento de pobreza y de escasez es lo único que nos llena.  Ante esto lo fácil sería dejarse llevar por un sentimiento pesimista, que es el que ayuda al indolente a  dejarse ir, promulgando un determinismo y la incapacidad de progreso, tal vez culpando al universo de la propia mala suerte, pero nada más alejado de la realidad, si bien este proceso es potente y difícil de erradicar, lo cierto es que es algo reversible, y que todos en potencia estamos capacitados para darle la vuelta, para progresar, eso sí, implica una inversión en nosotros mismos, un arduo trabajo, pero acaso es mejor estar sufriendo.

Para cualquier información del seminario de yoga llamar al 651 66 45 17

×